Laura a la ciutat dels sants.

La Laura pensa i pensa; no sabria pas estar-se'n. Gràcies a Déu ja és sola i lliure, per bé que de vegades li fa l'efecte com si llibertat volgués dir soledat. Ara sap que si vol no li caldrà moure's mai més; en aquell recer plàcid, la seva vida lliscarà amb assossec, lliure de convencionalismes, de ficcions.


Ja he acabat aquesta obra. Tot i ser obligatòria, m'ha agradat molt. La recomano, sincerament.

Les muntanyes.

He obert aquest blog amb la il·lusió de mostrar les petites coses que m'omplen de felicitat. Després de llegir força poemes de Maragall per crear la primera publicació, he llegit aquest; descriu una terra on he passat força dies, força experiències i he viscut grans sentiments des del dia que vaig néixer fins avui.

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,
i m’entrava pit endins...
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.
Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.
Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.
Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.
Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.
Jo l’ànima pacífica del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.
Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.
I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.
Jo de la timba l’ànima profonda
on la boira s’aixeca i es deixonda.
I l’ànima inquietaa del torrent
que crida en la cascada resplendent.
Jo era l’ànima blava de l’estany
que guaita al viatger amb ull estrany.
Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.
Jo era l’altitud de la carena...
Els núvols m’estimavaen llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.
Sentia la delícia de les fonts
naixe’ en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.
I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.
Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per dû al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

          A l’hora que el sol se pon,
          bevent al raig de la font,
          he assaborit els secrets
          de la terra misteriosa.